Llinars, paradís amagat
La font de Llinars és un a cruïlla de misteris, vora un camí antic, just en el lloc on s'obre pas un collet prodigiós: el coll de la Barraca. Coll on el caminant ha de prendre's un descans obligat, després de la feixuga ascensió a Font-rubí de dalt.
Lloc guardat al Nord-est per la severa silueta del Castellot, encimbellat damunt d'un rocam poderós
Lloc de silenci , que serva el son profund de l'altiplà que té al darrera, la Plana de la Pineda: esquena poderosa d'un animal antic, que fa segles que es va adormir, insensible al continu rajar de l'aigua. Només el vent, que bufa acanalat entre el Castellot i la Plana de la Pineda, sembla capaç de despertar-lo algun dia.
Diuen, els qui hi han pujat al capvespre, quan al cel s'estiren els núvols d'un color rosa pàl·lid, que en la Cova dels Forats bufadors se sent l'esbufec trencat d'un gros Serpent. Animal que està condemnat per sempre a guardar el trist captiveri de la malaguanyada filla d'en Fàbregues, l'Encantada. Noia d'una bellesa que no era d'aquest món i que no va saber ben bé que fer-ne dels seus encants. Massa bonica per ser mortal i barrejar-se amb els humans.
Llinars, lloc de misteris! On la natura ha ajuntat forces prodigioses.
Els genis del bosc hi campen de gust en aquella solitud, i han donat la seva virtut a molts d'aquells racons, lluny de qualsevol presència humana.
Aquests follets celebren les seves reunions en un bosquet d'arbres de boix grèvol, situat cent passes més amunt a mà dreta de la font. Sota les fulles del grèvol, d'un verd estrany, tenen les seves discussions interminables... el temps no compta per a ells.
Pels voltants hi creixen a pleret les plantes aromàtiques (la farigola, el romaní, l'espígol, la sajolida, l'espernallac) i els bolets, que fan servir a les seves pocions, capaces de retornar la vida.
Més amunt hi ha la cova de la Guineu, que guarda al seu ventre les restes de criatures de fa més de cent segles. Aquesta cova és dalt la carena de la Plana de la Pineda, on els pins creixen drets i poderosos enmig d'un rocam, que sembla un camí empedrat pels gegants. Camí que acaba en un ample penya-segat, com un immens i rústec balcó obert a tot el Penedès.
A l'altra vessant, el coll de la Barraca, és una altra cosa: deixa en rera la solitud del bosc i la muntanya i s'obre a la lluminosa amplitud del pla de les Llambardes: estesa de sembrats, que es decanten suaument cap a les Cases noves de can Pardo.
Hi ha en el coll, unes quantes cases bastides de pedra, que no han volgut deixar el bosc, ni tampoc perdre's la vista d'aquella vall, amb els tons dels colors canviant al ritme de les quatre estacions. Allà hi ha la creu de terme de tres municipis antics de nom medieval: Font-rubí, la Llacuna i Torrelles de Foix. És la tranquil·litzadora presència de la civilització.
Jordi Manyà
Com arribar a la font
La
Filla de Can Fàbregues
Pels
alts de la serra del Bolet, entre l'Alt Penedès i l'Anoia,
arrecerada sota un relleu de roques ciclòpies, fa molts anys s'hi
alçava una masia que es coneixia pel nom de Can Fàbregues. Els avís
d'aquesta pagesia, prop de la vella Font-rubí, l'havien edificat
molts anys enrere, quan fugint de la pesta negra havien arribat a
Catalunya des de les llunyanes terres de l'Alvèrnia. Doncs aquesta
és la història que es conta del que va passar per aquella contrada
en temps dels últims pobladors de l'antiga masada. Resulta que als
darrers pagesos que habitaren la masia va nàixer-los una sola filla,
i així que la nena va anar-se fent gran, tothom, amb gran admiració,
va poder adonar-se de la colpidora bellesa de la noia: d'ulls verds
com la maragda i d'abundosa cabellera més negra que l'atzabeja. Era
tanta la bellesa de la filla de Can Fàbregues, que tostemps la masia
era concorreguda per joves que s'hi arribaven per admirar aquells
ulls com l'aigua de les fonts i poder parlar amb la bella encara que
fossin un parell de mots. Però la bella donzella, potser afeixugada
per les continues atencions dels homes que la pretenien, potser per
alguna cosa que ningú no s'afigurava, no els feia altre cas que
dedicar-los un somriure de compromís, o unes escadusseres paraules
displicents.
Burlats,
i veient que la noia no es decidiria per ningú, una considerable
colla dels frustats pretendents van confabular-se per venjar-se de
l'altiva i desdenyosa donzella. Així que ajustaren preu amb una
bruixa de la contrada perquè amb les seves sortilleries doblegués
l'orgull de la bella camperola. Aquesta malifeta la van dur a terme
creient que seria millor manera de matar la febre d'amor que no els
deixava viure. Però vet aquí que la bruixa, una dona sàvia que
s'havia allunyat dels homes perquè no hi confiava, només veient una
vegada la filla del mas, va adonar-se tot seguit que aquella noia no
podia ser humana, aquella noia era el fruit d'algun pacte secret que
els seus avis devien haver fet per tal de poder escapar de la pesta
negra que assolà el país del qual procedien, i ara, molts anys
després, donava el seu fruit: aquella esquiva donzella, tan
impenetrable i misteriosa com la lluna dins el bosc. I no va
pensar-s'ho dues vegades: la bruixa, aglomerant totes les nuvolades
del Penedès, des de la serra d'Ancosa fins al Garraf, en una enorme
tempesta que feu tancar-se dins les cases tot ésser vivent, fugir
tot caminant, i encauar-se tota bèstia, congrià un ancestral
encanteri i féu tornar la donzella al món d'on li semblava que
havia vingut: el ventre de la mare Terra, el món de les coves i dels
gorgs. I des d'aleshores la filla de Can Fàbregues, retornada al seu
món, habita la font de LLinars, entre els seus cristal·lins
brolladors i els insondables avencs dels Forats Bufadors. Quan des de
les profunditats de la muntanya, pels laberíntics passadissos que
donen als Forats Bufadors, s'escola l'horrorós panteix, semblant a
la respiració d'un gros animal, els vells del país asseguren que és
l'alè del serpent que la bruixa va destinar per a protegir la filla
de Can Fàbregues.
La
Llegenda també ens conta que la bella encantada, estimat-se també
la seva vida sobre la Terra, va demanar a la bruixa que, al menys un
cop a l'any, pogués contemplar aquells paratges que l'havien vist
néixer. Succés que s'esdevé cada any durant l'espai infinit que
existeix entre l'última fracció de temps de les dotze i la primera
de la una de la nit de Sant Joan. Durant aquest temps, impossible de
mesurar per una vida humana, l'encantada surt de la font i escampa la
seva màgica bugada sobre els rocallisos i l'herbei de vora de la
font.
Bienve
Moya - Llegendes
del Penedès i les Valls del Garraf
Publicacions de l'Abadia de
Montserrat
Foto de Joan Segura
No hay comentarios:
Publicar un comentario