26 anys d'excavacions
Situació
La
cova de la Guineu està situada a la serralada Prelitoral, dins la
serra de Font-rubí, concretament en el Puig de la Plana de la Pineda
(734 m) a uns centenars de metres de l'estratègic pas ramader del
coll de la Barraca i sobre la font de Llinars, en el vessant contrari
del castell alt medieval de Font-rubí. Dista uns 30 km de l'actual
línia de la costa. Precisament és des d'aquesta línia des d'on
s'aprecia millor el característic relleu de la serra, que els
pescadors anomenen la Teula.
El característic perfil de la serra de Font-rubí en forma de teula. Foto de Joan Segura
Geologia
La
cavitat s'obrí en la capa de calcàries del substrat geològic a
causa de la dissolució produïda per l'aigua que es filtrava per les
esquerdes. En realitat es tracta d'un avenc amb una conca de
recepció, que compleix la funció de dolina (pou
o clot natural que sovint es forma per esfondrament del sostre d'una
cavitat subterrània).
Un
cop formada la cova al llarg de diversos mil·lennis l'activitat
geològica continuà amb un procés de rebliment. S'han localitzat i
individualitzat fins ara tretze nivells sedimentològics. El
pou-sondeig té més de 4 m de profunditat i no encara no s'ha assolit
la roca mare de la cavitat.
A
part de les aportacions dels humans, el rebliment és fruit dels
fenòmens següents: entrada d'aigües i inundacions periòdiques, i
aportació de materials externs com dipòsits de vessant i caiguda
dels blocs del sostre.
Excavació del sector exterior
(neolític final-calcolític)
Descoberta
La
cova va ser descoberta l'any 1961 per Pere Giró i Romeu, el qual hi
documentà algunes restes arqueològiques a la superfície, però no
hi féu cap intervenció. L'any 1979 els membres de l'Associació
d'Estudis Científics i Culturals de Mediona (AECCM) iniciaren el
buidatge de la cova i hi treballaren intermitentment fins l'any 1982.
Aquesta intervenció asistemàtica i il·legal, que ha condicionat
les intervencions posteriors, afectà principalment els nivells de
l'interior de la cavitat.
Primeres
intervencions sistemàtiques
El
1983 Josep Mestres, arqueòleg especialitzat en l'estudi del neolític
al Penedès, programà un sondeig i localitzà uns nivells d'ocupació
que adscriví a l'Epipaleolític microlaminar, basat
en eines de sílex que anomenem microlítiques (per la seva reduïda
mida): làmines i puntes de dors.
A
partir d'aquest moment s'estructurà un equip de treball que des de
l'any 1988 fins enguany s'ha consolidat amb la incorporació de
l'excavació del jaciment en el programa del Seminari d'Estudis i
Recerques Prehistòriques (SERP) lligat a la càtedra de Prehistòria
de la Universitat de Barcelona.
Fins
el moment actual s'han portat portat a terme deu 26
campanyes sistemàtiques d'excavació.
Durant aquest període s'han endegat multitud d'estudis, s'han
redactat els primers articles i els primers intents de síntesis,
encaminats a l'elaboració d'una monografia. Així mateix hem
formulat algunes hipòtesis.
L'Epipaleolític,
fa 10.000 anys
Les
primeres restes clares de presència humana a la cova corresponen a
l'Epipaleolític, i es poden datar entorn del vuitè mil·lenni aC.
S'han localitzat en el nivell III, que ha estat datat amb carboni 14
en 9850 + 50 abans d'ara.
Es
tracta d'ocupacions estacionals; inicialment són esporàdiques i de
baixa energia, però cada vegada estan més estructurades i són més
intenses, s'han
documentat focs que articulaven l'espai interior
. Els grups humans que ocupaven la cova es dedicaven principalment a
la cacera de conills per alimentar-se i aprofitar-ne les pells.
El
neolític, fa 7.500
anys
Més
endavant en el neolític antic, la cova tindrà dos usos principals:
primer, durant el neolític antic cardial (5500-4500 aC), serà
utilitzada pels primers pagesos de la serralada com a lloc de
magatzem de productes agrícoles i per guardar les eines. Després,
en l'etapa del neolític antic evolucionat ( NAE 4500-3800
aC), serveix per tancar ramats de cabres i ovelles. Aquesta activitat
s'ha documentat a partir de l'acumulació d'excrements cremats,
fumiers,
localitzats durant l'excavació. Aquest tipus d'estructures varen ser
localitzades per primera vegada en coves prehistòriques del sud de
França. El fumier de la cova de la Guineu és el primer que s'ha
identificat clarament a Catalunya, tot i que la revisió de
documentació d'excavacions antigues ens permet assegurar que la
Guineu no és un cas únic. Després de la fase d'estabulació,
encara en l'etapa NAE, la cavitat es tornarà a fer servir de
magatzem.
Eines d'os i petxina del
neolític antic cardial
Ceràmica cardial (fa 7.500)
Neolític
final-Calcolític (Edat del coure)
Més
endavant (2500-1800 aC) la cova tingué un ús funerari. Al llarg de
diversos segles s'hi inhumaren una vuitantena d'individus. Per
complir aquesta funció s'hi va construir una tanca dolmènica, de
pedra seca amb set grans lloses que dividia l'espai funerari interior
de l'àrea exterior on es dipositaven les ofrenes i es feien els
àpats funeraris. Aquesta és una de les coves sepulcrals de
Catalunya on s'ha descobert l'existència d'una tanca, però no és
un cas únic.
Al
bronze mitjà (1500-1200 aC) ja s'ha abandonat l'ús funerari, però
segueix mantenint encara una funcionalitat religiosa i ritual per als
habitants de la zona que perdurarà al llarg dels segles.
Al
bronze final (1200-900 aC) s'hi tornaran a practicar enterraments,
ara però el ritual d'enterrament és la incineració, no la inhumació
com en l'etapa anterior. Amagades dins la cavitat, darrere la llosa
de la tanca dolmènica, s'han localitzat les restes de dues urnes
amb cendres de les incineracions. La introducció del ritual de la
incineració dels morts a Catalunya es produí a finals del II
mil·lenni aC cap el 1300 aC, amb l'arribada directe o indirecte de
pobles des de l'altre cantó dels Pirineus, anomenats camps d'urnes.
Els
ibers i els romans
En
època iberoromana (150-50 aC), abandonat definitivament l'ús
funerari, la cova segueix tenint una atracció ritual per als
pobladors de la serralada, ja que molt probablement s'hi celebraven
cultes ctònics. A l'interior s'han localitzat elements relacionables
amb rituals màgics: peces ceràmiques de fireta, plats de ceràmica
de vernís negre, grafits amb alfabet ibèric gravats a la paret.
Paral·lelament també va ser utilitzada com a refugi temporal de
pastors transhumants, ja que la cova és prop del pas ramader del
coll de la Barraca.
De
l'Edat Mitjana fins al dia d'avui
Després
d'aquest moment no hi torna a haver testimonis materials de presència
humana a la cavitat fins l'època alt medieval. Aquesta presència
s'ha de relacionar amb la constitució del castell termenat de
Font-rubí a finals del segle IX, i amb el repoblament del Penedès a
partir del segle XI.
En
èpoques més recents, segles XVIII-XIX, quan es produeix l'expansió
de la vinya en tot l'indret, la cova és utilitzada com a fresquera
per les seves condicions tèrmiques i d'il·luminació, i també com
abocador d'animals morts.
No hay comentarios:
Publicar un comentario