El guardià
..Vilafranca s'allunyava i la silueta del campanar de Santa Maria es retallava perfectament al cel del capvespre i, al cim del pinacle, un àngel d'aram amb l'espasa a la mà vigilava, incansable, el repòs de tots els vilatans.... (capítol 6è)
..Vilafranca s'allunyava i la silueta del campanar de Santa Maria es retallava perfectament al cel del capvespre i, al cim del pinacle, un àngel d'aram amb l'espasa a la mà vigilava, incansable, el repòs de tots els vilatans.... (capítol 6è)
La visita dels protagonistes de la
novel·la al campanar:
Van trobar l'arqueòloga al campanar de
l'església de Santa Maria, fent de guia a un grup de gent de l'Aula
de Català per a adults de Guardiola i Vilobí. La Muntsa la va
abordar.
- Caterina Cantí?
- Sí.
- Necessitem parlar amb tu.
- Estic treballant. La visita al
campanar dura una hora. M'espereu o voleu afegir-vos al grup?
Es van mirar. Ho tenien clar pujarien
al campanar.
- Venim.
Vist des de a prop, el campanar
semblava molt més ample i pesant, que no pas l'esvelta silueta que
estaven acostumats a veure de lluny.
Era de planta octogonal, amb gruixudes
parets de pedra molt ben treballada. Hi van entrar per la porta que
dóna directament al carrer.
El primer pis era el lloc on havia
viscut el monjo campaner. Ara guardava l'àngel que abans feia de
penell a dalt del pinacle. Aquest àngel, d'1,8 m. d'alçada, fet de
plaques d'aram, va ser substituït per una còpia idèntica, en la
restauració del 1990, ja que estava molt malmès pels segles que es
va passar a sol i serena a la punta més alta de Vilafranca.
El Roger va quedar impressionat només
veure'l, no sabria dir ben bé perquè: Per la forma tan primitiva
que tenia semblant a una armadura?... Pel seu posat impertèrrit
aixecant l'espasa?... Pel material tan especial del que estava fet,
l'aram?... Pels segles que duia a l´intempèrie?... o potser per tot
plegat... La seva textura metàl·lica feia pensar en un heroi, un
guerrer de la pau, que hagués sortit victoriós de mil combats amb
el mal.
Van pujar al pis de dalt per una
estreta escala de cargol, era molt fosca i calia pujar a poc a poc
per no ensopegar. La vista des de dalt del campanar era magnífica.
La gent i els cotxes semblaven de joguina. Els carrers, estrets i
sinuosos, formaven una mena de laberint inextricable. Als seus peus
s'estenien les cases del barri antic amb teulades de colors
rovellats. Algunes cases tenien patis minúsculs amb palmeres i
xiprers que creixien drets buscant la llum.
Més enllà, es veien els edificis i
les avingudes de la part més moderna, amples i obertes. Al límit de
la ciutat començaven les vinyes. Lluny, envoltant la plana, es
podien distingir perfectament les serralades de Montmell, Font-rubí,
Olèrdola, el Garraf, Ordal i, al fons, Montserrat, difuminada entre
bromes.
Al cap de poc de ser-hi les campanes
que tenien just a sobre es van posar a tocar les set. Aquell so
eixordador els va fer vibrar el cos de dalt a baix. Per uns moments
es van sentir com formant part de la campana. Però les oïdes els
van començar a fer mal i semblava que els timpans se'ls anessin a
rebentar. Sort que aquell turment no va durar gaire.
(Capítol 6è)
No hay comentarios:
Publicar un comentario